Quan en 1987 el Govern de la Generalitat , aleshores amb majoria parlamentària de CiU, va promulgar les quatre lleis considerades com a capitals en la formulació d'un nou model d'ordenació territorial, es va engegar un procés de total desconfiança en les estructures autònomes com les Diputacions, que junt amb els Ajuntaments han dotat Catalunya d'una administració autòctona amb capacitat pròpia en la presa de decisions (principi d'autonomia) i el que es més important, disposant de recursos propis provinents de l'Estat i per a la capacitat recaptatòria que com a administració tenen reconeguda. L'accés a la funció pública dels seus funcionaris ha sortit del propi territori amb estructura política també local.

Es així que la Llei Municipal es va fer en contra dels propis Ajuntaments, essent més restrictiva que la vigent Llei de Bases de Règim local promulgada per l'Estat, i quant a les diputacions, la llei promulgada va resultar tan mal feta que ha estat invalidada per moltes sentències dels Tribunals, per tant, de model d'Ordenació Territorial res de res. El que s'ha anat buscant d’aleshores ençà és l'ofegament de la capacitat econòmica i de decisió de les províncies en benefici d'un nou centralisme barceloní.

Com que una mentida sostinguda en el temps acaba convertint-se en veritat, especialment per als catalans que obren de bona fe, cal dir que les diputacions no són pas un invent franquista com molts ignorants que es dediquen a la política diuen. La seva creació té com antecedent la Constitució de Cádiz de 1812 i per no extendre’m faig menció que la Diputació Provincial de Tarragona va iniciar els seus passos l’any 1836.

L'estructura era política i sorgia d'un procés electoral. Es tractava d'un sufragi universal de tercer grau dintre de cada província ( veure "Las Diputaciones Provinciales en sus inicios-Tarragona 1836-1840), per tant han estat monàrquiques, republicanes... i ara són plenament constitucionals. En no aconseguir la dissolució de les quatre diputacions catalanes ( la seva pervivència està en la vigent Constitució Espanyola) els successius governs de la Generalitat han anat laminant el seu poder, reduint els recursos econòmics que arribaven de l'Estat i la capacitat decisòria de la inversió. Es així, i com exemple, que els Plans d'obres i serveis que l'Estat delegava a les diputacions per a la seva distribució dintre el territori provincial van passar a la Generalitat, que els distribueix com a Pla únic. Una prova més del centralisme.

Una de les quatre lleis promulgades el 1987, la Llei de creació dels Consells Comarcals, es configurà com a partidista i amb una limitada capacitat econòmica per a desenvolupar les seves facultats. El seu sosteniment és molt precari, sense que resulti mínimament rendible la relació de nombre de polítics i funcionaris amb la feina que fan. Segons dades de "Xifres Catalunya- Diputació de Barcelona" l’any 2002 a Catalunya hi ha 946 municipis i 41 consells comarcals. En concret a la província de Tarragona hi ha 169 municipis i 10 consells comarcals. Desconec el nombre de treballadors de què disposen però sí el de consellers: són 236, és a dir, 67 consellers més que municipis. Tot això suposa uns costos quantiosos amb sous en polítics per a la funció que desenvolupen i el sosteniment d'aquests ens dintre la nostra demarcació (10 comarques).
Queda fer algunes preguntes com ara: és el poble de Catalunya tan ric com per sostenir administracions com els Consells Comarcals? És que no necessitem inversions en infraestructures tan necessàries per al nostre desenvolupament i ordenació territorial? I aquí el lector pot afegir la pregunta que cregui convenient.


Si a tot això hi afegim que aquesta nova Administració nascuda de l'aplicació de l'Estatut de 1979, s'ha caracteritzat per heretar les formes que s'apliquen a l'Estat, reproduint-se sobradament els seus defectes amb càrrecs innecessaris, donant ocupació a amics i creant la cort d'estómacs agraïts, que no aporten res, arribem a una total disbauxa que s'agreujarà si aquest projecte de llei de vegueries tira endavant, sense haver-hi suficient dotació econòmica per sostenir totes les estructures polítiques i funcionarials. Crec que tots plegats ens ho hem de fer mirar i proposar no seguir més pel camí de malbaratar el diner públic, que és de tots.

Som víctimes de la nostra història i ara, sense res més que això, arguments històrics del segle XII, ens volen encolomar una nova ordenació del territori en Vegueries com a nova panacea del sistema i així ens tenen entretinguts mentre “pastelegen” amb qüestions identitàries que, per cert, no són qüestions menors, però que no aborden el fons de la qüestió. Les Terres de l'Ebre mereixen tenir identitat pròpia i ja en el franquisme es parlava de la cinquena província. Aquest territori disposava de grans terratinents amb càrrecs dintre de la Dictadura i mai que se sàpiga varen fer res per aconseguir-ho. O potser fos un inconvenient la poca població que té com per a dotar de tota una administració perifèrica de l'Estat aquest territori. La veritat al meu entendre és que tenen perfecte dret a gestionar el seu territori per raons identitàries, però això justifica crear set vegueries a tot Catalunya per substituir les quatre diputacions? Jo veig un engany parlar d'aquesta substitució i repeteixo el que ja he dit: les diputacions hi són i les empara la vigent Constitució, i no crec pas que puguin desaparèixer per una llei del nostre Parlament, o sigui que juguem a tenir 27 diputats provincials i ara amb dues vegueries dintre de l'actual província hi afegiríem aproximadament uns 60 veguers per a governar el mateix territori, amb la particularitat que les actuals diputacions encara conserven el principi d'autonomia, com els municipis, a més de recursos propis, i les vegueries passarien a ser braços del centralisme Barceloní. Perquè en el cas que s’aconseguís convertir la diputacions en vegueries, els diners que ara reben les diputacions directament de l’Estat, anirien a parar tots a Barcelona i des d’allí els distribuirien entre totes les vegueries. Algú pot creure que la nostra província rebria el mateix que ara rep? Nosaltres hi tenim molt a perdre amb la implantació de les vegueries, i el cert és que als de Tarragona no ens tenen en massa consideració els del cap i casal. Només caldria que l’únic ens que defensa la província de Tarragona, la Diputació, la suprimissin. Aquesta, per als Consells Comarcals, té pressupostat per al 2010 més de quatre milions d'euros dels que més d'un milió quatre-cents mil són exclusivament per al seu funcionament i la resta són per a convenis subscrits i programes, i això tan sols suposa el 10% de les seves necessitats. I tota aquesta quantitat de diners es queda dintre de la nostra província. Realment les diputacions haurien de ser defensades per les esquerres del país.

Els catalans exigim estaments eficaços, emprant les noves tecnologies i reduint el nombre d'ens, de funcionaris i representants polítics en les institucions. Ens cal una reestructuració profunda i saber cap on es camina. S'han d'aplicar els principis que tota gran empresa practica, entenent molt clarament que el màxim benefici que aquesta busca, en l'administració es converteix en disponibilitat financera per a fer front a despeses socials i d'inversió en el nostre territori. Perquè no està en funcionament una agencia d’avaluació de la despesa pública?. El seny dels catalans i el nostre teixit empresarial poden ensenyar molt a uns polítics que no els importa malbaratar diners públics per a mantenir-se en el poder, i augmentar encara més les estructures que els sustenten a costa dels diners dels nostres impostos.

Francesc Díez Ral
Fundador de MOU-TE per Tarragona